Vaig néixer el 1983 i sempre m’ha agradat llegir. Ma mare, la Galbis sènior, m’explicava que quan jo no tenia ni un any va veure com intentava entrar dins del conte «El Pau i la Pepa»; primer amb el cap i després amb els peus, i feia força i em posava vermella, i cridava fins a quedar-me muda. M’enfurismava no poder entrar físicament en aquella història. Amb el temps i una mare lectora, vaig aprendre a viure en tots els llibres que llegia.

D’altra banda, no tinc un sol record de mi sense un paper ben a prop per poder escriure tot allò que em passava pel cap; què veia, com ho veia, què sentia. Tot. Era una manera de comunicar-me amb mi mateixa i amb el món. I és que una de les coses que més adoro és la comunicació; n’he fet la meva forma de vida.

T’explico. Vaig llicenciar-me en Filologia Hispànica a la Universitat de Barcelona perquè, amb divuit anys, tenia molt clar que volia dedicar-me a la llengua i a la literatura; però, sobretot, a la docència —per això vaig cursar el CAP (Certificat d’Aptituds Pedagògiques)—. I, com que m’agradava tant escriure, també vaig estudiar Guió Cinematogràfic a l’Escola de Cinema de Barcelona, perquè desitjava descobrir altres formes d’escriptura i endinsar-me en cadascuna d’elles.